Una ha aferrat, però l’altre ha mort prematurament. Era la que semblava que anava més bona, perquè just uns dies després de sembrar-la ja havia tret un projecte de tomàtiga que ha estat el darrer que ha quedat quan la planta ha sucumbit a la nostra inexperiència. Un dia d’aquests, esper poder convidar-vos a un trampó amb coses sembrades al terrat de casa. La seva mort no serà inútil. Encara no l’havíem batiada, però la seva pèrdua salvarà la vida de totes les que vendran. Descansi en pau.
Tenc una estranya relació amb el meu passat: vaig alleugerint pes continuament i arriba un moment en què no tenc cap mena de connexió amb la persona que era fa només uns anys, uns mesos, etc. Això és més evident quan em trob amb un amic de tota la vida: no és que no sigui capaç de sentir-m’hi lligat, però sempre tenc la sensació que no parlen amb mi, sinó amb un Joan que ja no existeix i amb qui no tenc res a veure. No és problema seu. Els seguesc estimant; el problema som jo i la meva manera de processar el passat.
L’única cosa que em manté lligat al meu passat són els discos. Són la meva memòria. En els darrers mesos he recuperat alguns àlbums que en el seu moment tenia en cassette i que feia anys que no havia tornat a escoltar (Guns’n'Roses, Pavement, Pixies, Jane’s Addiction etc). També he tornat a escoltar discos que varen ser molt importants per mi en un moment crucial, quan vaig començar a establir-me a Palma, vaig conèixer a molts dels meus amics actuals i, encara que sembli pueril, un nou món. La música que escoltava els anys de la Sonotone -un dia d’aquests hauria d’escriure aquí sobre la importància que va tenir en la nostra vida aquella sala, Jon Spencer Blues Explossion, The Make-Up i Beck. Tots hem estat joves. Alguns hem tengut fins i tot vàries adolescències i alguns encara ho som un poc, adolescents: estúpids, egoïstes, plens d’una fam parasitària i irreparable.
A la música del meu passat sí que m’hi sent lligat i de fet vos podria contar la meva vida a partir de discos, llibres i dones, les tres coses realment importants de la vida. Tota la resta està bé, però sense aquestes tres coses la vida no tendria cap puta sentit, de cap manera.
Ara mateix no tenc temps per contestar totes les opinions sobre el canvi de idioma de badtiming, però ho faré en breu. Gràcies pels vostres comentaris, en qualsevol cas.
El jueves vinieron un par de veces. Primero incordiaron con las mesas de la terraza, pero tenían la licencia. Luego, los decibelios; pero vino el técnico y les pasó el informe por el morro. Siguieron buscando puñetas y, claro, algo encontraron. El viernes me llamó Joan Toni y me comentó que iban a precintar el Polaroid Club, un par de horas antes de que Satellites dieran su segundo concierto allí. Tuvimos el tiempo justo para sacar todos los trastos del local.
El problema va más allá de la suspensión del concierto de Satellites. Palma está muerta. Palma es una mierda y esto no hay quien lo levante. Las leyes son de cada vez más restrictivas e inasumibles, por no hablar de cómo se aplica a unos sí y a otros no. Y poco a poco van quedando menos sitios donde programar música en directo en el centro de Ciutat. De cada vez hay que ir más lejos y ni por asomo vamos a tener aquí una programación como la del Teatre de Lloseta, que cuenta con una de las mejores instalaciones de la isla.
Lo más triste es que se están cargando lo más necesario: los grupos no necesitan locales de ensayo municipales ni más concursos, necesitan sitios donde tocar en directo, necesitan bares en los que foguearse y poder mostrar lo que trabajan tres veces a la semana con todo su esfuerzo.
Personalmente de cada vez estoy más convencido de que lo que necesita la vida cultural de Palma no es la ayuda de las instituciones, sino que se quiten de en medio, que dejen de estorbar.
